ALMENYS NO ÉS NADAL, UNA COMÈDIA AGREDOLÇA
4 febrer 2010 — ÀNCORA
Carles Alberola (Alzira, Ribera Alta,1964) és un actor, director i dramaturg valencià, reconegut pel seu teatre àcid i directe (Besos i Mandíbula afilada en són dos exemples prou evidents). Fundador de l’Albena Teatre, i capaç d’estrenar en deu anys (1989-1999) 14 comèdies, dirigint-ne 13 d’elles i interpretant-ne 6. Almenys no és Nadal, que rebé el premi de la crítica valenciana al millor text i direcció, fou posada en escena el 2004 pel Teatre Nacional de Catalunya amb Montserrat Carulla i Mercè Comes en els papers principals, i a Madrid, per Amparo Soler Leal i Asunción Balaguer.
L’Agrupació Teatral Benet Escriba de la nostra ciutat la representà els passats dies 29, 30 i 31 de gener al T.A.M. amb un notable èxit de públic, especialment el diumenge a la tarda. Era una aposta arriscada que va cobrir les expectatives, i va arribar als assistents amb tot l’humor i la ironia que desprèn una comèdia que toca la fibra sensible de l’espectador, alternant girs còmics i dramàtics i un bri d’esperança final.
Dues vídues comparteixen la mateixa habitació, fa nou anys, en una residència de l’eufemísticament anomenada tercera edat. Sofia (Roser Descayre, segons sentir dir, en el paper clau de la seva llarga trajectòria teatral) aprendrà a sobreviure després d’un matrimoni malmès i d’uns fills que no la visiten, gràcies al seu humor corrosiu i una fina ironia, somiant en una Venècia de carnaval i un viatge impossible a Nova Zelanda al costat d’Encarna (Maria Eugènia Otero), la seva companya, que destil·la una enorme tendresa i fuig de la seva solitud fingint la visita mensual del seu fill.
Lluny del caliu familiar, totes dues intentaran matar les hores construint un puzle (metàfora potser del temps que passa lent però fugisser?) que qui sap si acabaran mai abans d’emprendre aquell viatge que només és d’anada. Aquestes dues simpàtiques velletes trobaran cert consol en la infermera Iolanda (Gisela Tenedor), que els cuida, i que en el seu embaràs, inicialment no desitjat, pot significar que la vida, malgrat tot, continua esperançadorament el seu camí. Uns van i els altres vénen… Al final de l’obra, apareix Ferran (Francesc Delgado), el fill de l’Encarna, que entregant-li una fotografia de la néta li dóna l’alegria que ha estat esperant, tot i que com diu Sofia en una de les frases més punyents de l’obra: “Déu sap crear primers actes però no li demanis un bon final”.
Miquel Pelló ha encertat de ple en la tria dels personatges i ha sabut dirigir-los i moure’ls en un escenari únic amb prou habilitat per mantenir la tensió. Francesc Delgado, en el seu primer paper, va estar segur. Gisela Tenedor va actuar amb destresa i complicitat al costat de M.ª Eugènia Otero, que revestí el seu personatge tan vulnerable amb la calidesa necessària. I Roser Descayre, en un rol que li venia com anell al dit, mostrà els diferents registres que el personatge, prou picaresc, necessitava.
ALFONS HEREU I RUAX