Quan miro enrere, veig teatre. L’escenari ha format part de la vida d’en Ricard i meva des de fa molts anys. Ens hi vam conèixer i estimar i podem dir que ha estat el nostre quart fill. Per ell, hem sacrificat, tot sovint, trobades familiars i d’amics, que no podem recuperar.
Hem tingut reconeixements per la nostra feina en aquest camp però, ara, en que se’m acaba la meva vida útil, lamento el que he deixat de fer. Potser el fet de una vida junts, tants anys, estimant el teatre i els seus valors i aplicant-los als fills i companys, ha fet del nostre tarannà un espai de plenitud.
Els nens i joves que van començar amb nosaltres s’han fet grans mentre nosaltres ens fèiem vells. Segur que els records que puguem deixar als joves seran vistos de manera diferent per cada un d’ells però, si és veritat que existeix un altre mon, en Ricard i jo ens emportarem un gran record del que hem viscut.
Recordo que, quan vam fundar la Benet Escriba, ens vam proposar dirigir-la 25 anys i després deixar-la als joves que ja hauríem format. Però l’home proposa i la vida disposa. Van passar els 25 més ràpid del què comptàvem i ja som a 38. És veritat que la vida ha canviat. Ara tothom necessita treballar moltes hores per sobreviure. Els joves amb qui comptàvem no tenen temps per el teatre i compartir aquelles vetllades d’assaig, robades a la son, que ens feien feliç.
No vull acabar aquest espai amb pessimisme ja que el que sí hem aconseguit és despertar en aquests joves l’amor al teatre i, si ara no tenen temps, segur que un dia es despertaran i tot tornarà al seu lloc.
Roser Descayre Murlà